Punt i final a un 2017 d'ensomni (Part 2/2)

Ràtio: 0 / 5

Estrelles inactivesEstrelles inactivesEstrelles inactivesEstrelles inactivesEstrelles inactives
 

Seguim amb aquesta doble entrega que repassa els fets que han esdevingut en el sí de l'Ontinyent durant aquest any 2017 que passarà a la memòria dels aficionats, i és que al fet d'ascendir de categoria cal afegir que a hores d'ara el conjunt dirigit per Vicente Parras es troba a les portes d'una promoció d'ascens per a la que no estava cridat.

El secret de l'èxit: la gent de la casa

JuananSi alguna cosa va caracteritzar a l'Ontinyent de Tercera Divisió que va fer tres promocions consecutives i que aconseguí l'anhelat ascens en l'última d'elles aquest any, ha estat la gent de la casa. Un cos tècnic "made in Ontinyent": Miguel Ángel Mullor, junt a Kiko Ferrero, i ara Jordi Gil, com a segon entrenador, i Gabri Ribera com a entrenador de porters. En la plantilla nombrosos jugadors de la capital vall-d'albaidina, criats en la pedrera o de poblacions properes han estat claus en aquest ascens: Juanan, Víctor Fuentes, Paco Sáez, Rafa Quilis, el propi Iván Vallés, i altres juvenils com David Ferri o Alberto Osoro, el defensa Fernando "Chato" Albert i José Antonio Soler, són alguns dels noms propis que han fet i fan per a que els nouvinguts senten els colors blanc-i-negres com a propis.

Homes com Álex Chico, Francesc, Abraham Peleteiro, Rafa Gimeno, Isaac Puig o Vicent Dolz, entre molts, foren com un jugador més de la casa, i això acabà implicant suma dins del vestidor.

 

Vicente Parras: la calma després de la tempesta

Cal reconèixer que la banqueta de l'Ontinyent ha estat un mal de cap en les últimes temporades, amb contínues anades i vingudes, i no per falta d'estabilitat del projecte ni per falta d'intencions a nivell de directiva. D'una banda calia deixar la porta oberta a la tornada de John Clarkson, compromís adquirit per contracte. Així ocorregué en l'estiu del 2016, en el que l'escocès no va fer efectiu finalment el seu dret en no presentar el carnet d'entrenador corresponent. Tornaria Miguel Ángel Mullor de la millor forma, per segellar un ascens històric, però acabada la campanya de 2016/2017 va decidir presentar la seua dimisió amb la confecció de la plantilla ja iniciada.

Aparegué aleshores la figura de Vicente Parras, un tècnic amb experiència sobrada en les categories inferiors l'Elche CF, incloent el filial tant com a segon tècnic de Vicente Mir com a primer entrenador. De fet, acabaria la passada temporada a les ordres del primer equip com a tècnic interí. Parras aterrà al Clariano disposat a apretar l'accelerador de la confecció de la plantilla, incorporant tres jugadors cedits del conjunt il·licità i sumant d'altres que han acabat per ser claus en el que va de temporada.

Convidats de pedra en la lluita per la promoció d'ascens

Tot i una plantilla ajustada, i dos baixes de llarga durada com la de Josh Meaker i Sergio Albiol, el conjunt blanc-i-negre s'ha plantat en el mes de gener que dóna inici al 2018 empatat a punts amb l'Elche CF en el cinquè lloc de la taula. Una classificació que, de ben segur, ni els més optimistes hagueren firmat allà pel mes d'agost. I és que s'ha format una plantilla competitiva que per damunt de tot col·loca la il·lusió i el treball en comú, una autèntica família. Els diferents perfils dels jugadors han acabat per compenetrar-se, i quan és possible l'ambient al vestidor és una festa. No es pot negar, els resultats acompanyen, i una ratxa d'onze encontres consecutius sense perdre han servit per viure uns nadals especials en l'àmbit fubolístic de la Vall d'Albaida. No és estrany trobar-se declaracions de jugadors que diuen estar vivint una temporada especial, tant per resultat com per l'afició, el cor de la qual batega en cada encontre, tant a casa com a domicili, on cada vegada és més fàcil trobar seguidors que es desplacen.

Encara que l'inici lliguer va ser un poc dubitatiu en els encontres com a local, els deixebles de Parras s'ho deixaren tot per traure profit dels desplaçaments i assegurar-se certa tranquil·litat en els primers compassos de competició. Quan les coses també han eixit en El Clariano, tot ha eixit a demanar de boca. I és que ha donat igual quins homes han jugat de titulars, més o menys minuts, sense anar més lluny el rendiment en Copa Federació també està sent incontestable, i en lliga el canvi de noms en els onzes titulars han estat obligats moltes voltes per les baixes per sancions i per lesions. "Si algú em pregunta ara qui és més titular que altre, no puc distingir-ho", va assegurar el tècnic alacantí en una de les últimes rodes de premsa post-partit.

Professionalitat sí, però sense oblidar els origens

Buly Ontinyent CFSempre és complicat aventurar el devenir d'un projecte tant complex com el que sorgeix de remodelar una entitat des de dins cap a fora. Eixe és el resultat d'un treball intens en pocs mesos, però darrere segueix estant gent que ha format part de la directiva en els últims anys, gent propera a la que es suma aquella arribada de la mà del màxim accionista, Rodney Meaker. Adrián Márquez és el seu valuart, la imatge de cara a l'afició i altres entitats, però també un treball que sobrepassa totes les hores del dia fins el sacrifici dels moments de descans. Millores en el departament de comunicació i de marketing, la professionalització en tots els àmbits, han acabat de donar un toc distint, i necessari, a una entitat que renaix de la seua fundació en 1931 per plantar-se cara a cara al que molts anomenen el "futbol modern". El ben cert és que l'estadi El Clariano segueix respirant l'essència del futbol de les últimes dècades i l'estil de joc de l'equip recorda als millors dels últims anys viscuts, capaç de jugar de "tu a tu" a qualsevol equip capdavanter de la classificació.

Juanan, José Antonio Soler i Rober són els jugadors que segueixen de l'ascens a Segona B. El fet de professionalitzar una plantilla que entrena pels matins, i el canvi en el capdavant de la banqueta, pogueren influir en la divisió de camins, però al darrere es manté una part important del cos tècnic que pujà de categoria: els ontinyentins Gabri Ribera i Jordi Gil s'alineen als costats de Parras per cimentar un projecte esportiu en el que segueix el preparador físic Juanfran Jiménez i s'ha sumat el recuperador i fisioterapeuta Pablo Ruiz.

Un 2018 sense límits a la il·lusió

Amb els peus en terra Vicente Parras ha afirmat en més d'una ocasió: "no vaig a ser jo qui pose portes a la il·lusió que tenen els jugadors, el futbol es tracta d'això". Uns discursos emotius que han de servir per a que l'afició també crega en el projecte actual i el que representa el nou any per a l'entitat. Assentar-se en una categoria complicada com a objectiu principal, viure cada partit com si fóra l'últim, perquè estar lluitant per la promoció d'ascens és un regal al mèrit i el treball realitzat fins ara. Qui adquireix un carnet de mitja temporada per viure els partits que resten sap que es trobarà amb tres pilars fonamentals: una plantilla que és una família, un treball que resulta innegociable, i un club que vol crèixer a curt termini baix el lema: JUNTS MÉS LLUNY