Punt i final a un 2017 d'ensomni (Part 1/2)

Ràtio: 0 / 5

Estrelles inactivesEstrelles inactivesEstrelles inactivesEstrelles inactivesEstrelles inactives
 

En aquestos dos pròxims articles de la web oficial de l'Ontinyent CF fem una ullada en retrospectiva al que ha deixat el 2017 en les retines dels aficionats blanc-i-negres. Dilluns vinent comença el compte enrere per tornar a la competició: nova setmana, nou any.

Inici d'any 2017 prometedor

Després d'encetar la competició al grup VI de Tercera Divisió de forma fulgurant (5 victòries consecutives), el conjunt entrenat en aquell moment per Miguel Ángel Mullor iniciava l'any després de recuperar-se de dos derrotes consecutives (Orihuela CF i CD Olímpic) per similar resultat (2-1 i 1-2). Una victòria al feu del Rayo Ibense per 0-2 albergava marge per a la il·lusió en l'inici del 2017, al cinquè lloc de la taula i a  tan sols un punt del quart classificat, UD Alzira, precisament el primer rival que havia aconseguit vèncer els ontinyentins en lliga. 

Gener i febrer serien prolífics en la tornada al Clariano després del canvi de gespa, i llevada la derrota a Castàlia (1-0) de penal, l'equip acumularia una ratxa que el portà a plantar-se en el segon lloc de la taula a 9 punts de l'incontestable CD Olímpic. Memorables resultats com la golejada al Silla (5-0) o al Segorbe (4-1) que es trencaren amb el festival de gols a Orriols (4-2).

La irregularitat passà factura

Ontinyent - AlziraTot i que els homes de Mullor es recuperaren de la desfeta al feu del Torre Levante amb dos victòries consecutives (Elche Ilicitano i Almazora), els dubtes reaparegueren en forma de derrotes, en casa davant el Recambios Colón (0-2) i a domicili a Crevillent (2-1). Com que el gol és la salsa del futbol, els blanc-i-negres es referen davant l'afició amb la major golejada dels últims anys en El Clariano, va ser davant el Paterna per 6-0 amb un hat-trick de Cristo. Es recuperava la tercera plaça, però per a eixe moment l'Alzira ja s'havia sumat a la disputa pels primers llocs, empatat a punts en la segona posició.

S'arribava a la recta final amb opcions per al subcampionat, més encara després de les punxades de l'Alzira a casa davant l'Ilicitano (1-2) i al feu de l'Almazora (1-0). Era la jornada 38, i se'n jugaven 42 al haver 21 competidors en lluita, però seria torn per enfrontar-se als gallets de la competició. No es pogué sumar cap punt ni a Vila-Real ni a Xàtiva, ni a casa davant l'Orihuela. L'Alzira no fallava i una ratxa com a invicte li va servir per ampliar la distància a quatre punts a falta d'una jornada, mentre els homes de Mullor arribaven empatats a punts i el gol-average a favor amb el CD Castellón. L'Orihuela, a tres, necessitava la derrota d'un dels predecessors però no passaren de l'empat a Bunyol, i tant castellonencs com ontinyentins feren els deures per sumar-se a una nova promoció d'ascens.

Una promoció d'ascens no apta per a malalts cardiacs

Era la tercera promoció consecutiva per als ontinyentins, una de la mà de José Carlos Mullor i altres dos de Miguel Ángel Mullor. La passada edició havia estat prop de passar a la tercera i definitiva eliminatòria, no havia estat complicat eliminar al Teruel però una derrota per la mínima al feu de la SD Tarazona posà les coses difícils per a la tornada, més encara quan els visitants aconseguiren avançar-se al marcador. Amb Francesc com a revulsiu i un 3-1 temporal al marcador tot pintava diferent però els aragonesos segellaren un 3-2.

En 2017 es respirava un ambient semblant a l'anterior any, la il·lusió corria com una riuada pels carrers d'Ontinyent. Només es parlava de futbol i tota la gent es bolcà en aquestes eliminatòries en les que els homes de Mullor acabaren fent història. Les decisions arbitrals foren claus en la primera eliminatòria davant el Terrassa FC, primer perquè els visitants pogueren jugar més enllà del límit del reglament en El Clariano durant el partit de l'anada. El col·legiat perdonà més d'una expulsió i en canvi deixà els de Mullor amb un home menys en l'equador del segon temps per la doble amonestació a Francesc, quan el gol de Velillas ja brillava al marcador. Tocà de tirar d'orgull i els blanc-i-negres tancaren els egarencs en la seua àrea. El col·legiat assenyalà una pena màxima que a totes llums va ser fora de l'àrea i Fernando Doménech s'encarregà de posar l'1-1 al marcador. A Terrassa s'iniciaria o més bé, es recuperaria, l'espirit d'aquest Ontinyent de les classificacions a domicili, i després d'un gran treball del conjunt amb algunes grans ocasions que no acabaren perforant la xarxa, arribà el gol de pena màxima convertit per Alberto Abengózar. Era el 61' i un treball defensiu per emmarcar sense renunciar a l'atac serviria per plantar-se en la següent eliminatòria.

Digues difícil, no impossible

Arribava al Clariano un conjunt desenfadat, que havia completat una gran temporada i que comptava amb el millor d'aquells jugadors andalusos que pel motiu que siga no havien arribat a l'elit. Jugadors amb experiència i joves, alguns amb intencions de demostrar la seua vàlua per estar a categories superiors. Era l'Arcos CF, i era Zafra, que en El Clariano deixà muda l'afició amb dos dianes que, tot i el bon oratge viscut, feien ennegrerir el panorama imminent. Era el 68', José Antonio Soler plantava una centrada al segon pal des de la dreta i allà apareixeria Fernando Doménech per controlar i posar un gol més a una temporada personal fantàstica. El 1-2 deixava vore certa llum i oferia una falsa confiança als d'Arcos de la Frontera per a la tornada.

Ontinyent CF - Arcos CFL'Ontinyent CF sorprengué novament a domicili, deixà que els locals tingueren la possessió en certs trams, i començà el joc psicològic, era una carrera de fons. El primer dels colps l'assestà Cristo, que marejà tot el que pogué la defensa local, i que avança els seus en el 56'. Mullor es tragué l'as de la màniga, defensa de tres i a per totes. No tardaria en arribar el segon de la vesprada, Francesc el feia en el 76' i deixava desarborat el conjunt de José Herrera, que ja no pogué fer res en atac. Ja esperava l'última i definitiva eliminatòria a l'Ontinyent.

En sort tocà el Deportivo Alavés, un conjunt molt molt jove, i com se sol dir dels filials en aquestes categories: capaç del millor i del pitjor. No pogué complir-se millor aquesta dita, i l'escenari del Clariano a rebentar passà factura des del primer minut als "cachorros". Tres gols en el primer acte del partit deixaren tocats els visitants. Doménech, Ortega i Cristo serien protagonistes i en el segon acte els de Mullor alçaren el peu de l'accelerador.

Una boda, dos porters i una festa per viure

Les coses de la vida ofereixen circumstàncies que queden en anecdòtes, coincidències per al record que perdurarà en la memòria col·lectiva però també en la personal. Raúl Poveda havia realitzat una temporada espectactular, havia estat el porter que ho havia jugat tot però anava a fer un dels passos més grans en la seua vida: casar-se. Amb mesos de previsió tot estava preparat per aquell inoblidable 25 de juny. L'horari (11:30) no acompanyava i Raúl digué per a tota la vida a la dona que estimava, i Iván Vallés, porter juvenil suplent durant la temporada es plantà en la gespa natural de la ciutat esportiva alavesista. Menció especial el gest del club local a l'hora de no facilitar l'accés a tots els aficionats desplaçats, tot i que el número d'aficionats locals fou molt reduït.

Iván VallésUna expulsió de Cristo a tocar del descans i dos gols locals, d'Altair i Dani Iglesias, en el primer temps, posaren novament ombres sobre la figura de la plantilla ontinyentina i els seguidors desplaçats i que ho seguiren en la distància. Dani Iglesias seria un mal de cap per tots els costats i amb un home menys tocà multiplicar-se. José Antonio Soler guanyà la partida físicament a la resta de jugadors i donà aire al conjunt per a, a pesar del tercer gol, superar la pròrroga i plantar-se en la tanda de penals.

De nou un sorteig, el primer en llançar, el primer en parar... Va ser l'Alavés el primer en obrir la tanda i Iván Vallés començà a trencar esquemes parant el primer llançament de Dani Iglesias. Abengózar i Francesc situaren el 1-2 al marcador, i de nou en la tercera pena màxima dels locals apareixeria el jove de Beniarrés per rebutjar l'esfèric llançat per Jon Ander i fer embogir a l'afició. Ortega faria el tercer, i encara que els locals situaven el 2-3 al marcador, hi hauria una doble oportunitat per segellar l'ascens. Va ser José Antonio Soler, en el quart dels penals, qui posà el definitiu 2-4.

Ontinyent CF Celebraicó de l'ascensEra un dia inoblidable per a l'Ontinyent, que ja havia iniciat la seua conversió a Societat Anònima Esportiva de la mà d'Elite Sports 17 SL amb capital australià. Després només pogué correr alegria pels carrers ontinyentins, amb l'arribada de la plantilla per l'Av. Textil i Ramón y Cajal. Amb Fernando "Chato" Albert com a mestre de cerimònies la celebració s'allargà en una nit d'estiu, per als ontinyentins, de les més llargues dels últims anys. El dia del demà tocà rebuda oficial en l'ajuntament i ofrena a La Puríssima, patrona de la ciutat.

Res podrà esborrar el que va deixar aquesta tornada a la Segona Divisió B de l'Ontinyent.

(A seguir demà, la segona part d'aquesta entrega)